El silvopastoralisme ha patit un fort retrocés a les darreres dècades. Així, aquest tipus d’aprofitament no ha sigut aliè al procés d’èxode rural i el gran abandó dels boscos i terres agràries, que encara perdura avui en dia. S’ha passat del model d’explotació, on en una mateixa finca hi havia diversos tipus de ramats que aprofitaven recursos pastorals diferents: cultius, en alguns dels casos de superfícies molt petites -per exemple feixes estretes que s’anomen en algun lloc com “feixes de la fam”, i amb l’abandó han evolucionat cap a matollar o bosc-; d’entre les zones forestals hi havia bosc clar, matollar, i pastures; aquest model ha evolucionat cap un altre que es basa només en un sol tipus de ramat, en alguns casos de grans dimensions, i en que es pastura molt menys superfície forestal, i s’ha abandonat el cultiu de petites parcel·les. En força casos també s’han unit parcel·les mitjançant rompudes eliminant murs de pedra seca. Això ha provocat la pèrdua del mosaic agroforestal que caracteritzava el paisatge mediterrani. Estem davant d’una situació en que la combinació de l’abandó , la pèrdua del mosaïc agroforestal, i el canvi climàtic incideixen en un augment del risc de grans incendis forestals. Algunes administracions han emprès programes per incorporar el bestiar a les tasques de manteniment en àrees tallafocs o estratègiques per a la prevenció d’incendis.

Taull, M.

2022

CTFC